martes, diciembre 01, 2009


A propòsit de tot el meollo del Estatut que aquests dies ens té a tots ben distrets, m'agradaria parlar del trist paper de ERC en la política catalana dels últims anys i d'alguns aspectes que envolten el tema de la independència de Catalunya.
Després d'una representació a ERC per part de dos personatges com a mínim intrigants com són Heribert Barrera i Àngel Colom (no seré jo ni aquest és el lloc propici per enumerar les raons d'aquesta sospita perquè és de domini públic el que aquests dos senyors defensen) ens vam trobar amb una generació de caps visibles que en un primer moment van resultar enlluernadors en termes mediàtics. Rovira i Puigcercós van formar coalició amb PSC i IC i es van traslladar a la Plaça Sant Jaume. Per aquells que no tenim cap tipus de simpatia pel sistema de partits i preferiríem un sistema assambleari (convertir l'Estat en un pur òrgan de gestió dirigit per un senat territorial) vam pensar que com a mínim s'havia acabat amb una hegemonia convergent que havia defensat els interessos econòmics de Catalunya des del classisme i l'inmovilisme més reprobable. Y llavors és quan comença el vals de despropòsits: es redacta un nou Estatut (sense que la Constitució espanyola canviï el més mínim), es vota al Parlament, i es decideix fer un referendum que finalment dóna per bo allò que s'ha redactat, però amb el vot en contra d'ERC, que diu que no, que no és suficient, que hem de demanar més.
Aquí és on jo em perdo: ERC és un partit que té com a principal objectiu polític la independència de Catalunya. Per què nassos hem de demanar res a Espanya, llavors? Si vols la independència no vagis a Madrid a demanar diners. No és ridícul? Si vols una millor financiació és perquè desitges seguir formant part de l'Estat Espanyol. En fi, ERC va tenir la gran idea de formar coalició amb un partit que depèn d'un altre d'abast estatal i amb un altre que tres quarts del mateix i cap dels dos son independentistes. ERC va sortir del tripartit un dia durant l'esmorzar, com qui diu, i a les següents eleccions va tornar a formar coalició amb els altres dos que van votar Sí a l'Estatut, suposo que per dur a terme allò que no havien acceptat. Serà pel sou i per les avantatges de ser home de govern (aquí la imaginació vola lluny, i més lluny, i hem d'anar més lluny per ni tan sols imaginar-ho) o per la pressió de les basses del partit, no ho sé, però la qüestió és que ERC és al govern participant en polítiques que en cap moment posen en dubte la pertinença a l'Estat espanyol. És més, la corroboren. Ja només li faltava a ERC fer el rotet en forma de lluita interna...
La independència de Catalunya es defensa a Catalunya, dient que "ni un duro més" a Madrid i plantant-se allà on normalment reivindiquem drets a una autoritat que reconeixem cada vegada que li demanem res. I que sortin els tancs, no?
I parlant de la independència, realment la volem? Jo, personalment, la desitjo per raons estrictaments polítiques, perquè no vull seguir formant part d'una Corona, d'una Constitució i d'una mentalitat política que rebutjo amb tota la meva sang; perquè crec que una administració pública que té totes les competències ha de estar el més a prop possible del territori que abasteix (i això serveix també per una Catalunya independent) i perquè crec que, precisament en una situació d'uniformalització político-económica com l'actual, és millor que les nacions sense Estat es puguin defensar per elles mateixes (és l'esperança del ciutadà, ja que no té cap poder). Però, com seria una Catalunya independent? Doncs bé, aquí és on no em puc creure que això no sigui motiu de debat mediàtic. A continuació, algunes certeses: Catalunya seria un país en règim parlamentari, amb un sistema de partits i una economia de mercat on l'hegemonia dels bancs, l'especulació immobiliària, l'explotació laboral i l'enriquiment sobtat serien senzillament índexs positius. Formaríem part de la UE, sens dubte, i de la zona Euro. No hi hauria cap voluntat de convertir les alcaldies en assamblees consistorials. La classe política tindria una impunitat absoluta en l'exercici de les seves funcions. I no segueixo perquè em poso malalt.
Però hi ha una sèrie de preguntes: Entraríem a la OTAN? Hi hauria un exèrcit? Seria llavors el servei militar obligatori? Hi hauria un canvi radical en la política educativa o seguiríem la línia espanyola? Es convertiria Catalunya en un país federal, segons les pròpies directrius que defensem avui al congrés de Madrid? Existiria una fiscalia anti-corrupció com l'espanyola? I moltes més preguntes que poden sorgir en una tarda d'agost a Palamós amb el Trivial Pursuit.
Em fa força gràcia pensar en tots aquells catalanistes de costellada en una Catalunya independent. Per començar, li farien fàstics a que tanta gent seguís parlant el castellà però ja no podrien criticar-ho, perquè ja no existiria la situació de co-oficialitat d'ara i el castellà seria llengua estrangera. O els que se'n fan creus només de pensar que el Barça sortiria de la lliga espanyola i s'hauria de veure les cares amb el Nàstic. Per no parlar de l'absència de l'enemic i la dissolució del tòpic de l'oasi, i és que potser per primera vegada ens veuríem a nosaltres mateixos subratllant divisions i diferències irreconciliables. Bé això, de fet, té bona pinta!

La foto: he posat ERC al Google a veure què sortia. Doncs resulta que aquest tanc es diu ERC 90 Sagaie. Pur McLuhan, jejeje...