sábado, septiembre 12, 2009

KITTY DAISY & LEWIS

The Guardian va considerar el disc de Kitty, Daisy & Lewis l'àlbum de l'any 2007. Si tenim en compte que aquesta banda:

1- Eren menors de 20 anys quan van gravar el disc (la cantant tenia 14 anys).
2- Per ara només han gravat un tema propi, tota la resta són versions.
3- Són germans i surten de gira amb els pares. El vell toca la guitarra i la mare el contrabaix.
4- El disc està gravat a casa seva amb tecnologia dels '50 i '60.

¿Per què ha sigut un èxit rotund a Gran Bretanya? Aquestes quatre característiques podrien semblar handicaps a primer cop d'ull. En fred, són uns nens que toquen amb els pares un repertori de versions dels '50, i el seu disc sona opac i sord com una maqueta. Què ha passat? doncs que en directe hom descobreix que els músics són de carn i ossos, i que la música és cosa de gent que s'hi deixa la pell. La frescura d'aquesta gent no té comparació. Hom sent una follia, un accés de charm, i voldria estar amb ells a l'escenari, a casa seva, al seu llit. Oh, sí, al seu llit! És una delícia veure amb quina soltura canvien d'instrument i interpreten un repertori fruit d'hores i hores d'escoltar música, vaja si són hores... una infantesa sencera!
A la distancia cronològica de l'estil musical que recuperen s'ha d'afegir la distancia geogràfica, perquè al Londres de la dècada del 2000 no hi ha rastre dels USA dels '50, òbviament. És per aquesta raó que aquesta banda ha cridat l'atenció de la crítica, i per tant, del consumidor. Això ha saltat a l'escenari mediàtic perquè és nou i diferent d'allò que el mercat vol mostrar, imposar, i això demostra quen el mainstream pateix fatiga. I és que el mercat és increíblement vulnerable perquè acaba sent víctima de la seva pròpia estratagema.
Què ha caracteritzat la dècada dels 2000 dins del mercat musical anglosaxó? Dispersió en la línia de proposta per part dels medis i deja-vu constant per part de les pròpies bandes, que ja sonen a refregit de tota la música dels '80. Potser és precisament aquesta la gran diferència entre un refregit i un revival: la impostura d'uns i la honestitat dels altres.
No hem de subestimar el poder del mercat, perquè si no fos per ell mai hauríem sentit aquesta banda. Al cap i a la fi, en música pop, només ens arriba allò que es fa al nostre país i el que el mercat anglosaxó ens convida a descobrir.
Dit això, torno a escoltar els meus dos descobriments d'aquest trimestre. "Electronic Sonata of Souls Loved by Nature" de George Russell, tant la versió de 1968 com la de 1980, i "Escalator Over the Hill" de Carla Bley.