miércoles, junio 27, 2007

SEGUIMOS CON EL CENTENARIO...

Y lo celebramos con un video precioso de Fred Frith e Iva Bittova. ¡Viva el Amor!


lunes, junio 25, 2007

LOLABECH CUMPLE 100 ENTRADAS

Y lo celebra cediendo la palabra al camarada Sebastià Jovani, autor del texto que sigue, recitado en la Nit Bataille del Bar Heliogàbal el día nosequé del nosecuántos. Salut!





MÀSTER EN ECONOMIA DE LA TRANSGRESSIÓ:


La despesa improductiva i a la fi tot és fungible.


Benvolguts assistens desassistits:
Benvinguts a la lliçó magistral d’obertura i cloenda del primer màster en economia de la transgressió. El que sentiran a partir d’ara és només una petita aportació al que hauria de ser una teoria completament renovadora sobre el fet econòmic, els seus vicis i virtuts, el seu seny i les seves rauxes. La conclusió a la que volem arribar és clara: l’economia pot ser i ha de ser una passió desfermada.


Deixin-me, seguint l’estel·la de Bataille, que els sigui sincer. No accepto la discreta essència del burgès afamat per l’estalvi i la solvència. Discrepo profundament de la filosofia keynesiana dels plans de pensions així com del seu gairebé sempre desafortunat disseny de màrqueting, el cromatisme de les llibretes d’estalvi i el diabòlic concepte del plaç fixe. Em cago en la cabalística de l’economia reservòria, la numerologia perversa de les previsions de benefici i en general en tot allò que no desprengui l’eròtic perfum del que màgicament es vol·latilitza per no tornar. La sacrificada i extasiant sensació de pèrdua. A fer punyetes.






El capitalisme...

El capitalisme…





El capitalisme és el motor de la psicosi contemporània que entenem com a “necessitat compulsiva de constatar un creixement exponencial al compte corrent”. Aquesta disfunció, constatable tant a nivell micro com macroeconòmic, s’arrossega endèmica des dels inicis d’aquesta plaga de profilaxi pecuniària que començà entre vapors i maons plens de sutge. Fora mida, encofurnada en tratjos tibants damunt de panxes flàccides, la patronal es tregué de la màniga no només la plusvàlua sinó també desgràcies mentals com la productivitat, la rentabilitat i, sobre tot, la salvatge croada contra la dil·lapidació de l’excedent. Si senyors, l’excedent s’ha de reinvertir. L’excedent, allò que caracteritza aquesta realitat que pretenem viure com una xauxa contínua, com un doll de fèrtil dispendi i sensual depravació material. L’excedent, que és allò que excedeix, i que com a tal es perd per una simple qüestió de límits entre continent i contingut, es convertia en una mena de recapte que calia anar sempre regorgitant, però mai empassar i molt menys digerir. Potser envasem curosament en tubs d’assaig les nostres transpiracions, tot preveient en un futur que l’alquímia les reconverteixi en patxuli i poguem revendre-les a les fires de tardor? Fins i tot les restes dels àgapes més esforçats i suntuosos experimenten a posteriori una gloriosa transubstanciació sota la forma de la croqueta, que, naturalment, té la seva raó d’existir en el plaer desaforat que provoca la seva ingestió fins i tot a temperatura ambient. L’excedent és, doncs, el darrer estadi del consum entès com una de les belles arts. Pel capitalisme, en canvi, és el primer estadi de la inversió entesa com a no se sap ben bé què. Anotin la diferència.









Arribats a aquest punt, quina és doncs la proposta que es postul·la com a alternativa a aquesta escleròtica, apostòlica i criminal orientació de la liquidesa? L’opció ja l’hem presentada breument amb anterioritat: del que es tracta és de no consolidar res, fer burning de les excedències, entregar-nos a l’abisme del malvaratament. Davant la paraonia acumulativa, exposem l’alegria consumista. Consumir fins a caure rodons, cremar les naus, expoliar el rebost, perdre’s en el frenesí de la despesa sense condicionament. Vol dir això convertir-nos en uns posh, en uns asidus de la telecompra, en uns acòlits de la Mastercard, en clients preferents de Tous? NO! I en especial NO a la darrera opció, per l’amor de Déu. Aquests ossets, ai… Bé, com anava dient, l’objecte de tot plegat és molt més elevat, tan elevat com ho pot ser un acte suprem de transgressió. L’economia sense reserva és aquella que ens situa en un estadi límit de la nostra pròpia existència, la que ens du a un pas de la santedat, la que ens comunica amb els abismes insondables d’una natura que és tot energia, excés, suntuositat. Una xamba, vaja. Alguns pobles mal anomenats primitius coneixien perfectament el valor d’aquesta pèrdua de senderi. I de les seves actituts completament amorals, terroristes, lúbriques i malsanes n’hem d’extreure el catàleg del que ha de ser sens dubte la nostra línia de flotació per treure el cap d’enmig d’aquesta grisa conspiració de corbatins, mediocritat estalviadora i recaptaires de mig pèl. Per tant, necessitem remontar-nos a l’època en la que l’ésser humà esbravava els seus instints més primaris convertint-los en rituals per accedir a una experiència sobirana. Doncs en efecte, què hi ha de més sobirà que prendre l’honrosa decisió de desprendre’s de tot, no pas per un gest caritatiu, sinó, ans al contrari, per una molt saludable rauxa de plaer íntim, suprem, que a posteriori ens fon en una totalitat d’individus dissoluts i dissolts? Ni un sol presoner, ni un orgasme a la recàmera, ni una sola retenció de líquids, ni una queixalada per a l’endemà. Aquestes són les premises que regeixen les actituts econòmicament sobiranes. I vostès em preguntaran, enfollits per la curiositat, entusiasmats per la nova perspectiva que s’obre davant dels seus ulls: quines són aquestes actituts? Doncs són, per exemple:







-La luxúria de l’orgia. Agombolament de cossos adquirint postures miraculoses, malvaratament absolut de fluïds corporals, gemecs que es perden a l’espai infinit, corves, corves i més corves, alguna línia recta esdevinguda recta després d’haver estat lleugerament corva, Ennuvolament de la visió, fet que permet substituir ràpidament les anodines imatges de l’habitació per un reguitzell de belles epifanies; reciclatge abusiu I fetitxista d’objectes de la llar i de nombrosos vegetals, descobriment de l’apassionant món de la llenceria perversa, pèrdua de punts de referència, d’orientació cardinal (Aquest peu és el meu? Perdó, però tú no eres abans al darrere? Ah, no l’havia vist, encantat, Oh, carai, no sabia que tocant aquí es podia…), la singularitat engol·lida dins del Leviathan de la multiplicitat copul·lativa, homo homini coitus , èxtasi, uf, uf, uf, les queixalades confoses amb els petons i les llepolies, i després d’uns instants de fals repòs, sans en torne-m’hi. Forçant la màquina. Erotisme el·levat a n.







-La gula majestàtica. Menjar fins a reventar, convertir els banquets en un carnaval de formes comestibles alguna d’elles completament desconegudes fins aquell moment, siluetes i textures marcianes dutes a la boca sense contemplacions (algunes altres re-descobertes com a no comestibles just després d’haver-nos fet estelles l’estòmac), fetges ensucrats, costellams marinats amb soja esfèrica, bledes confitades i passades per la pedra, fruites extensibles lubricants, orgia de salses, de condiments, baliga-balaga de perfums originats per la coexistència bel·ligerant d’espècies, ara menja per aquí, ara empassa per allà, olis a discreció, aquest forat és petit però encara hi cabria una cullereta de postres, i si queda més gana, recòrrer a la cama, a la pròpia o la del senyor del costat a qui sembla que li costa de prendre la iniciativa davant d’aquest plat de cap i pota…


-La festa en la seva més àmplia i generosa acepció. Festes de toga, festes de disfresses, festes regades en extranyes combinacions de licor, festes de riure, festes de plors (també anomenades vetlles o sepel·lis), festes de pijama, festes d’aniversari, festes de festes, festes litúrgiques com més inútils i grandioses millor… festes estranyes on no es té molt clar el què es fa però tot i així es fa amb fogós entusiasme, traspassar el trist llindar del barnissage i les seves musiquetes brossanova amb copeta de xampany a la mà i llençar-se a la festa-dissolució, la que necessàriament finalitza amb una pèrdua irreparable de memòria, credibilitat i objectes valuosos. Per a contribuir a aquesta sensació de pèrdua, la interacció amb els jocs d’atzar de les més diverses categories (com més pèrfides millor, especialment aquelles en les que hom babeja de gust davant la possibilitat de la ruïna) resulta més que recomanable. El bonic joc de la ruleta russa apareix sens dubte com a colofó esplèndid per aquest propòsit.


-La guerra. El tots contra tots, el conflicte elevat a la seva enèssima potència on no s’escatima en despeses per a assolir el nivell més alt de sang i fetge possibles, sempre amb la condició de que tot plegat tingui un motiu prou absurd com per què els litigants gaudeixin de la sensació de gratuïtat més autèntica. Res de pretextos, res de comissions de seguiment prèvies, res d’explotació de recursos. A la càrrega amb tot, tonto l’últim i aviam què passa.i aviam qui em para, marabuntes febrils empeses per l’instint de desaparició. En aquest tipus d’escenaris, la figura de l’heroi resulta completament incòmoda: què vol dir això de que un de sol tingui la potestat per gaudir de l’escabetxina, com si fos la seva propietat privada? Que potser els pertany en exclusiva el desvari de la destrucció? Una guerra plebea, rasa, prosaica. Aquesta guerra és la única que garanteix el dispendi en la seva totalitat.


Me’n deixo al tinter moltes d’altres, provablement més específiques (com deixar oberta la clau de pas de l’aigua o viajar en taxi per anar a comprar el pa), però considero que les exposades resulten suficientment il·lustratives d’aquesta formulació que hem anat esbossant. El conjunt forma l’esquema bàsic que ens permet abandonar els conceptes de l’economia de l’abundància (i fins i tot de la subsistència) per abraçar còmoda i extasiadament l’economia de l’excés. Senyors, l’existència és com un iogur: s’ha de consumir abans que no caduqui. Per tant, els exhorto a que, després d’aquesta presentació, facin un bon abús del que aquí hagin pogut veure i escoltar i prediquin amb l’exemple. Un altre món és possible.

Moltes gràcies.








martes, junio 19, 2007

las fotos del mes









Morgana Lelliot, Tedi y Nancy, Diana Hernández, Antonio Baños y Dani Blanco, Elena Stanic, David "El Portugués", y el trio Les Corts: el Tena, el Benach i el Peregrina.
Todavía no controlo la camarita de las narices. Las próximas serán mejores.

domingo, junio 17, 2007


Se cumplen treinta años de las primeras elecciones parlamentarias en la historia contemporánea de España. Se cumplen treinta años de mentiras políticas, extorsión capitalista y engaño democrático. Se cumplen treinta años de una constitución redactada por "el movimiento" franquista y sus recicladores. Se cumplen treinta años de conspiración estatal contra la CNT y los partidos "indeseables" como los abertzales. Se cumplen treinta años de la corona borbónica. Se cumplen treinta años de manipulación informativa.
Treinta años en los que hemos tenido que aguantar discursos de subnormales, un estado policial, terrorismo de Estado, mentiras sobre el 23-f, mentiras sobre el atraco al Banco Central de Barcelona, mentiras sobre la invasión en Iraq, mentiras sobre la guerra civil, la introducción del neoliberalismo, la corrupción a todos los niveles.
Franco lo dijo muy claro en su testamento. No pedía más que se garantizara "la unidad de España y la fidelidad al rey". En ésas estamos todavía...
El otro día salía un castizo en el programa de la mañana de Cuatro diciendo que ERC era un partido anti-sistema. España es eso, un país que da voz a un ignorante que no sabe que ERC ha tenido a dos presidentes en la Generalitat, Macià y Companys.
Treinta años de ladrillo, eso es lo que no les apetecía celebrar a González y a Aznar.
¡Mecagüen la madre que los parió a todos!

jueves, junio 07, 2007

Como respuesta a los videos de "My Generation" de la camarada Déborah y del senyor Tort (imprescindibles). Ahí va mi pequeña contribución al desaguisado:


miércoles, junio 06, 2007



HUGO
YOUR FRAGRANCE
YOUR RULES

sábado, junio 02, 2007


Inauguro un ciclo de películas en el bar Big Bang, calle Botella, 7, en el Raval, los domingos a las 7,30. Probaremos ahora en junio si viene gente, y si funciona, seguiremos. Esta es la programación de este mes. Cada mes elegiré una selección de películas acorde con un tema, y tengo para dar y vender: "Mondo anónimo", "Terror sentimental", "¿Salimos de la ciudad?", "Todo queda en familia", "Quijotadas", "Las izquierdas y la derecha", "Los inadaptados", etc. Así que si quieren ver una película en pantalla mediana, sentadicos en la grada, tomando una fría Moritz y fumando a placer, no lo duden. De ustedes depende que esto funcione.



CICLO: VIAJE AL FIN DE LA NOCHE

Todos los domingos a las 19.30h

El ditirambo nocturno.
Día 3. FACES de John Cassavettes (EEUU 1968).
Con John Marley, Gena Rowlands, Seymour Cassel.

La noche como tiempo detenido y espacio libre.
Día 10. DILLINGER É MORTO de Marco Ferreri (Italia 1969).
Con Michel Piccoli.

El insomnio.
Día 17. PROVIDENCE de Alain Resnais (Francia-Suiza 1977).
Con John Gielgud, Dirk Bogarde, Denis Lawson y Ellen Burstyn.

La noche confesional.
Día 24. LA NOTTE de Michelangelo Antonioni (Italia-Francia 1961).
Con Jeanne Moreau, Marcelo Mastroianni y Monica Vitti.

Todas las películas se proyectarán en versión original subtitulada en castellano.

viernes, junio 01, 2007



Me estoy leyendo Kaputt de Curzio Malaparte. Este autor italiano se afilió al partido fascista de Mussolini de joven y luchó en la primera guerra mundial, en la que consiguió el grado de capitán. El mismo Mussolini lo encarceló durante cinco años y lo expulsó del partido debido a sus críticas. Durante la segunda guerra mundial se dedicó a viajar como ex militar-cronista a Rumania, Ucrania, Polonia, Finlandia, Alemania, Rusia, Croacia, etc. Kaputt es la crónica de esos viajes, una crónica triste y desesperanzada de la crueldad y la miseria humanas. Aquí, Malaparte no se fía de nadie, pero escucha a todo el mundo. Y es que sólo un hombre a quien ya no le importa nada es capaz de escribir un libro así. El relato de las escenas más escalofriantes, indignas y crueles se desarrolla siguiendo estrictamente una lógica interna, una moral subjetiva: el horror simétrico, aquél que actúa por igual en la víctima y en el testimonio (porque el que sobrevive, vive por los demás, y con la memoria atroz de su destino). Europa se rompe en pedazos ante sus ojos, y él sólo puede intentar ver más allá de los ojos de los demás. La frontera del bien y del mal sólo existe en la paz. La guerra es cosa de delincuentes.

Irónico ante el verdugo y mudo ante la víctima, se atreverá incluso a explicarle historias atroces al más ingenuo. Porque ninguno de ellos sabe realmente lo que está pasando.

Os lo recomiendo, y si encontráis una edición de los años setenta de Plaza y Janés, mucho mejor. Está traducida a un catalán preciso y majestuoso.

Para conocer mejor su biografía:



Para leer un extracto brutal de Kaputt, en el que relata una cena con el alto picatoste nazi en Polonia: